Us anem a proposar quelcom que ens temem que afegirà més dubtes que certeses al nostre afany per construir un espai pedagògic. I, paradoxalment, potser és aquest dubte el que ens empeny i ens manté amb alguna certesa en aquest camí. Precisament perquè considerem que qualsevol espai pedagògic està necessàriament governat per la incertesa donat que la pedagogia, si s’entén des d’una perspectiva crítica, respectuosa i compromesa amb l’entorn i la diversitat, no pot més que acollir el dilema i assumir la complexitat com a medi.
Des d’aquesta posició va aparèixer en els nostres debats la idea d’allò salvatge com a eina per travessar la incertesa en els nostres pensaments i les nostres pràctiques. En primer lloc perquè ens creiem salvatges o, parlant amb més precisió, han fet sentir-nos salvatges. Males herbes que creixem en els camins, en els marges, filles de la dissidència i l’antagonisme. Mestres ignorants en una civilització regida pel rendiment i la producció a qualsevol preu. Nòmades exploradores que ens resistim a establir-nos en aquests sistemes de la Cultura i l’Educació (en majúscules) que han esdevingut cavalls de Troia d’unes polítiques al servei d’una civilització mercantilitzada fins a la indecència.
Apel·lant als nostres temors inicials, tenim clar que el mot salvatge, a més de ser un terme no gaire original en el context de la pedagogia, és un concepte ambigu que pot servir per a defensar posicions divergents i fins i tot contradictòries. Salvatge ens evoca a quelcom no domesticat; el que creix sense cultivar; el que està fora de control i desborda els marcs previstos; la desobediència; el que és agrest, desconegut; algú amb falta d’educació; el llop i la “fera ferotge”; quelcom cruel, violent; o a la manca d’humanitat; allò que és verge, ancestral, autèntic que emergix i es desenvolupa de forma natural. És aquesta mateixa polisèmia la que ens atrau i ens fa intuir que és la paraula adequada per abordar la construcció d’un lloc tan complex com el que ens proposem.
Una primera aproximació a allò salvatge en relació amb les pedagogies apareix, de forma quasi automàtica, des de la literatura i, en general, des de l’imaginari cultural que es posa en joc en la criança de la xicalla més xicotiua. Gran quantitat de contes, pel·lícules, cançons i joguines que fan referència al món salvatge de forma literal: la selva i el bosc amb totes les criatures que l’habiten. En alguns casos civilitzant-lo, en altres idealitzant-lo. Dels Cuentos de la selva de Quiroga a Babar passant per la Caputxeta Roja, els peluixos dolçament salvatges que prenien vida a les aventures de Winnie the Pooh o Pinotxo, el xiquet-titella que sorgí d’un tronc que gemegava quan el volien tallar. Tan sols cal repassar les biblioteques i els calaixos de joguines de les escoles o les cases amb xicalla, per adonar-se fins a quin punt els animals salvatges estan presents en la vida de les xiquetes i xiquets (i les nostres).
En la mateixa direcció, però en sentit contrari, trobarem tot l’imaginari dels xiquets perduts al bosc o a la selva que, a més del mite pedagògic que han suposat casos com el de Víctor de Aveyron (l’Enfant sauvage), ha generat multitud de famosos relats com El llibre de la selva, Tarzan, Orzowei… O Petter Pan que viu a Neverland, el país que es disputen els xiquets perduts, els pirates, els indis i les feres. Quin d’aquests quatre grups no consideraríem salvatges ara mateix?
Ens sentim salvatges, també, per aquesta inclinació a fer el camí caminant. Caminant, com deia Thoreau, cap als camps i els boscos. Perquè intuïm que trobarem més respostes allà on el camí es torna confús, envaït per les males herbes que han pogut créixer amb llibertat. Caminar i pensar o pensar caminant, com el camell que remuga mentre camina. I així caminant vam començar aquesta aventura. L’any 2018 vàrem posar en marxa un grup de lectura sobre pedagogies conformat per persones de perfils i relació amb les pedagogies molt diverses. El prototip era prou bàsic: trobar-nos setmanalment per, a partir de petites lectures, compartir berenar i tertúlia. Aquest grup de lectura formava part de la Universitat de Barri Autogestionada al barri de Benimaclet a València. El lema amb què es presentà aquesta universitat lliure, en la seua primera, i única, convocatòria, va ser “Sembrem entre la malesa”. Aquesta idea, aparentment contradictòria, d’una educació o unes cultures salvatges, és en part el que ens impulsa i ens confon a la vegada.
És en el marc del grup de lectura que hem anat constatant que la tradició pedagògica ha vinculat l’educació amb algunes idees que podríem relacionar amb allò salvatge, en les seues accepcions lligades a les idees de llibertat, antagonisme cultural o retorn a món natural. Potser les que tenim més presents comencen amb Rousseau i s’estenen amb l’escola moderna i l’escola activa, amb Montessori, Ferrière, el mètode natural dels Freinet o l’escola anarquista de Ferrer i Guardia. Tota aquesta tradició, com si es tractara d’un terratrèmol, va generar multitud de rèpliques que han arribat fins als nostres dies de forma més o menys crítica, més o menys idealitzada.
Però malgrat això el sistema educatiu hegemònic s’ha anat aferrant a un model social de servei que darrere d’una suposada idea de justícia social, que es complix en part, ha esdevingut una potent maquinària al servei d’un sistema capitalista salvatge (aquí una altra accepció del terme, potser la més brutal) que a la vegada que funciona com a guarderia (dels zero als setze anys!) té com a objectiu principal programar a la xicalla per esdevenir treballadores productives, consumidores obedients i participants democràtiques acrítiques, tal com ho som els seus pares i mares als qui ens han dit que no tenim més remei que abocar els nostres fills a aquest sistema. Un model educatiu que, com diu Meirieu, es dedica a fabricar persones com si fossen objectes. Petites criatures, com la del Dr. Frankenstein, fetes de pedaços mal cosits als que es dóna vida per mitjà d’una Ciència i que després s’abandonen a la selva de la civilització en la qual cadascú sobreviu com pot, sovint violentament. Si sobreviu.
Una de les rèpliques de què parlàvem, potser les més crítiques, ha desembocat en multitud d’experiències d’espais i models educatius es revelen a aquesta condició d’una educació-factoria per esdevenir una educació al servei de la vida i de la formació de persones autònomes, diverses i crítiques. Es tracta del que anomenem sovint amb termes com educació lliure o educació viva. Experiències de grups de criança, tribus, escoles del bosc, comunitats d’aprenentatge, etc. La majoria haurem sentit parlar alguna vegada d’experiències molt reconegudes com Summerhill, Sudbury, les escoletes Reggio Emilia o “El león dormido” dels Wild. Els models i les perspectives són molt diverses, inclús divergents i contradictòries, però probablement totes tenen en comú el desig d’abordar, en la praxi, una certa revolució copernicana de l’educació en què es qüestionen els centres i les òrbites en la pedagogia. Un desig de revolta que va descriure de forma contundent Jean Vigo al seu film “Zéro de conduite” el 1933 i que més tard encarnà de forma magistral l’estimada Pippi Långstrump.
I si trobem que en la pedagogia és confús, alhora que suggerent, la idea d’allò salvatge, què dir quan ens hi posem des de la cultura. Probablement, parlar d’unes cultures salvatges es tracta realment d’un oxímoron. La cultura és precisament el que ens definix com a civilització, per tant que ens allunya de la nostra condició salvatge. Però a la vegada, és prou evident que el que sovint més ens atrau de la cultura és el seu caràcter salvatge, ja siga per una accepció etnològica referida a la identitat, la cultura popular, com a una idea de la cultura transgressora, dissident i inclús (que tots els sants de l’anticapitalisme ens perdonen) innovadora.
Però per altra banda, és precisament en les cultures vinculades als feminismes interseccionals que hi apareixen multitud de propostes i respostes a la necessitat de fer reconèixer identitats dissidents en relació amb el gènere, les sexualitats, les migracions o com una forma de reivindicar la necessitat de combatre l’hetero-patriarcat, certes nocions d’afectes, amors i famílies i els drets de les persones migrades o racialitzades. Evidentment parlem també de la teoria queer, els moviments antiracistes, decolonials, etc. Aquí el terme salvatge pot esdevenir tan ofensiu com reivindicatiu. De fet el mateix terme queer (que vol dir rar, estrambòtic) és fruit del mateix dilema semàntic.
Són evidents certes tendències polítiques, intel·lectuals i artístiques que proposen una revisió de la nostra civilització per tornar a establir relacions de més saludables (en termes polítics) amb l’ecologia i els processos naturals des de pràctiques clarament culturals (agricultura, gastronomia, arquitectura, cures, etc.). No és estrany doncs trobar projectes artístics com el que, sota el títol “Són els microorganismes els que tindran l’última paraula”, el col·lectiu nyamnyam explora les relacions entre els ferments alimentaris i l’organització política de comunitats que transiten els camins dels marges. O la rellevància política i acadèmica que prenen discursos ecofeministes com els que promulguen investigadores com Yayo Herrero sobre el conflicte capital-vida.
Però no podem evitar constatar que una tendència inherent de gran part de la majoria de pràctiques culturals, en especial aquelles que s’emmarquen en els àmbits de les arts i el pensament, és la de domesticar qualsevol expressió salvatge de la cultura. Alguna cosa semblant al classicisme punk de què parla Marina Garcés. Si, com dèiem, l’escola és una poderosa màquina al servei del capitalisme salvatge, què dir de les institucions culturals? La cultura ha esdevingut recurs, i per tant al sistema li cal trobar formes d’extracció, conservació i explotació que els facen rentables. Rentable per a qui? La resposta potser és complexa, però intuïm que ens parlarà de beneficis no massa respectuosos per l’entorn ni que generen regalies per al 99% de la humanitat.
No, no podem defensar una Cultura, com no podem defensar l’Educació, en majúscules, que entenem com a dispositius capitalistics. No, malgrat que sabem que la resposta a molts dels nostres dubtes probablement es troba en tantes pràctiques i propostes que es tramen des dels boscos i les selves més remotes de la cultura. Malgrat que adorem i ens nodrim de l’esperit salvatge de tantes artistes, tantes intel·lectuals i activistes culturals que viuen en el transit permanent entre els marges, les institucions i el mercat. No, no podem defensar la Cultura perquè ha esdevingut també una maquinària de domesticació, explotació i consum brutal. Una presó en la qual ens tanquen i manipulen per completar la tasca adoctrinadora de l’Escola. Un potent dispositiu que expulsa i precaritza tot allò que no li és rentable, però que paradoxalment l’alimenta.
Des d’aquestes idees, intuïcions i dubtes, volem posar en marxa una escola de pedagogies. Una escola per a mares, pares, mestres, artistes, veïnes i qualsevol persona interessada en aquest dilema. Li diem escola perquè ens resistim a entregar definitivament la paraula a aquest sistema. El desig és aprendre, compartir, reflexionar i investigar sobre com travessen les pedagogies les nostres vides. I com aquestes pedagogies s’encarnen en accions i projectes artístics compromesos que ens poden ajudar a resoldre o, si més no, a abordar amb honestedat els nostres dubtes i les nostres contradiccions. Una escola per a compartir incerteses, sabers, experiències (reeixides o no), aprofundir, debatre i generar coneixement. Una escola que ens ajude i ens done ferramentes per a obrir espais lliures amb la xicalla. I aquesta escola serà una festa, o no serà.
Així és, hem decidit organitzar una festa. Perquè ens sembla la manera més honesta de compartir coneixements, sabers amb persones i col·lectius que acumulen experiències que ens semblen molt valuoses i que nosaltres connectem amb l’actitud salvatge que ens impulsa. Pensem en una festa llarga de dos o tres dies a l’espai de La Figuera: Escuela Meme una vella alqueria en desús convertida, ja fa vuit anys, en espai comunitari al barri de Benimaclet en València
Volem reivindicar la festa com espai de generador de coneixement. Normalment l’associem a una celebració o una trobada que dura algunes hores. L’associem a un component completament lúdic, on els excessos o petits o grans plaers sensitius excepcionals acostumen a marcar el caràcter de l’esdeveniment. És un espai de temps en el que sembla que pretenem desconnectar, aparquem les nostres vides, les nostres preocupacions, amb l’objectiu de sentir-nos felices encara que siga temporalment. Però en una festa probablement és quan més conscients som de la nostra presència i de les relacions que establim amb els que ens envolten. També és quan les converses fluïxen de forma més natural i sincera.
Així que, si vos abellix, ens trobarem, per xerrar, escoltar-nos i debatre, per conèixer i imaginar, però també per ballar, menjar i beure, per compartir lectures i pel·lícules, per escoltar música o sortir a passejar pel barri, per perdre’ns per l’horta, per disfressar-nos, per actuar, per fer, per a sentir.
És evident que en el moment d’incertesa que ens trobem, la idea d’una festa pot semblar una quimera o una irresponsabilitat. Una quimera, potser sí, però no pretenem ser en absolut irresponsables. Som conscients del moment i dels perills que pot comportar una activitat d’aquesta mena actualment, i per tant hem previst un format mixt de trobades que començarà amb unes petites festes virtuals (en format ràdio per streaming) i que conformaran un cos de reflexió que donaran peu a l’organització d’una festa presencial en una data més allunyada, que s’anirà confirmant o ajornant en funció de la conjuntura. En tots els casos prendrem totes les mesures necessàries, i si cal, farem de la debilitat virtut imaginant altres formes de trobar-nos.
